J. L. G. forever

nuevo fotogramas

Reproduzco, para quienes lean catalán, un artículo mío centrado en el tema de la crítica cinematográfica y publicado en la revista Transversal en noviembre de 2001. Y compruebo con satisfacción que todavía está vivo, en mi día a día, José Luis Guarner, como profetizaba en el texto. Esta semana se cumplen 22 años de su fallecimiento. Ahí va mi homenaje al maestro.

Veure y viure: respirar cinema

Avui toca confesar-me: guardo en un calaix molt preuat del despatx articles, crítiques i un parell de llibres no llegits (els seus dos darrers llibres) de José Luis Guarner. De fet, quan, el 3 de novembre de 1993, em van dir que Guarner havia mort, vaig acompañar la profunda pena amb una escletxa de llum contra el derrotisme: per a mi, em vaig dir, José Luis Guarner encara trigaria molt a morir. Em quedaven, fruit de la parsimònia amb què consumeixo els meus escriptors preferits (aquells que no compten ni en un viatge en metro ni al lavabo), moltes, moltíssimes línies per llegir d’en Guarner, i vaig decidir fruir-les amb mesura, conscient que cada una d’elles, a partir d’aquell moment, passaria a formar part de les grans ocasions de la vida. Amb lectures cada cop més espaiades, sotmeses sempre a unes condicions ambientals i anímiques òptimes (una data assenyalada, una invisible campana aïllant-me de la resta dels mortals, un bon brandi i un bon cigar damunt la taula), Guarner, doncs, segueix viu en la meva existència. A més de les relectures periòdiques, constants, dels seus textos, llegir-ne de tant en tant un d’inèdit per a mi constitueix un plaer comparable al de la contemplació d’una pel·lícula estimada. Calculo que, pel cap baix, encara em queden mitja dotzena de Nadals per acabar-mel’s. Aleshores tornaré a trobar a faltar en Guarner, de manera definitiva i irreparable. Potser em guardaré una darrera crítica seva (per què no la d’El árbol, el alcalde y la mediateca, de Rohmer, la penúltima que publicà a La Vanguardia) per al moment que intueixi a prop el darrer sospir. Us preguntareu: n’hi ha per tant? I jo us contestaré, generós, amb tres preguntes: us imagineu no haver vist encara, posem per cas, les sis últimes pel·lícules de Hitchcock i avui, a casa, disposar-ne en vídeo o dvd?, no seria un goig incomparable veure ara per primera vegada Los pájaros, Marnie la ladrona, Cortina rasgada, Topaz, Frenesí i La trama?, les veuríeu una darrere l’altra, sense interrupció, o en mesuraríeu l’àpat? El plaer de llegir sobre cinema pot ser, indiscutiblement, tan estimulant com el de contemplar cinema. Hi ha mestres de la crítica de cinema de la mateixa manera que hi ha mestres del cinema. José Luis Guarner en va ser (és) un, probablement el millor en llengua castellana. La meva admiració per Guarner no només ve de lluny, sinó que és una part important dels atzars de la vida que, amb el temps, em van fer també a mí crític de cinema, el millor ofici del món si, de veritat, estimes el cinema i estimes l’escriptura: treballar, així, es converteix en un acte tan amè (y saludable) com respirar l’aire de la Cerdanya. M’explicaré un xic més en el paràgraf que ara comença.

Pot fer patxoca, o no semblar seriós, tenir Fotogramas (i no Cahiers du cinéma o Positif) com a revista de cinema de capçalera, però aquesta és la realitat que mastego des de fa segles i ni pretenc canviar-la ni vull fer-ho. Amb catorze anys, quan encara col·lecciones cromos d’artistes i retalles reportatges de Kirk Douglas o Glenn Ford en una festa de Hollywood publicats a l’Hola, descobrir Fotogramas i el seu glamour (som a finals dels seixanta, quan la revista es fa dir Nuevo Fotogramas i destil·la una flaire de Boccacio i pàtxuli descomunal) esdevé un moment joiós susceptible de marcar el teu futur. Tu (és a dir: jo), que ja ets cinèfil empedreït des que de menut et portaven els diumenges al centre catòlic a veure Río Bravo, Hatari!, i al cinerama hi havies trobat la grandesa del setè art gràcies a La conquista del Oeste (sí, John Wayne, per a alguns, hi té molt a dir en la nostra formació cultural), descobreixes a les seves pàgines el consultori de Mr. Belvedere, el periodisme nou de Maruja Torres, els tributs de Terenci Moix a les estrelles de la Meca, les reflexions humaníssimes de Jaume Picas al voltant de les pel·lícules estrenades, les columnes musicals d’Àngel Casas i, revelació definitva, els comentaris d’un tal José Luis Guarner sobre les pel·lícules que un parell de setmanes enrere hem vist a la caixa tonta, sens dubte la més fèrtil escola de cinema (sobretot els cicles de la Segona, aleshores dita l’UHF) d’aquella època. Guarner ens va fer obrir els ulls. Recordo amb especial rellevància un extens cicle Vidor emès entre finals de 1972 i principis de 1973 i el partit de tenis emocional que s’establia (jo al mig, espectador privilegiat i embadalit) entre la petita pantalla i aquell racó daurat de Nuevo Fotogramas. Només per l’entusiasme de Guarner descobrint Cenizas de amor (“uno de los mayores logros de la carrera de Vidor”) o redescobrint Pasaje al Noroeste ja valia la pena pagar les vint peles que costava el Nuevo Fotogramas. Allò em va fer estimar Guarner, paradigma del crític de cinema comme il faut: divertit i ágil en l’escriptura, enginyós en les descripcions, culte i enciclopèdic sense carregar les tintes (mai, ni una sola vegada, una punta d’esnobisme o pedanteria) i, qualitat essencial del bon cronista (aquesta era la seva paraula, heretada del seu mestre espiritual, Guillermo Cabrera Infante), capaç d’injectar amor per l’objecte fílmic. Era un bon vivant, un epicuri a qui agradaven els plaers de la vida, i jo diria que això era gràcies als milers d’hores assegut en una butaca davant d’una pantalla blanca que s’il·luminava amb les grans aventures de l’home: veure cine i viure bé, si hem entès les essències d’un concepte i de l’altre, poden ser sinònims.

Ara bé: hi ha vida crítica més enllà de Guarner? Per descomptat. Uns anys després del descobriment Guarner, el d’Àlex (Alejandro en aquelles dates) Gorina a les pàgines d’espectacles d’El Noticiero Universal (l’entranyable Ciero) i de la Guía del Ocio van ser fonamentals, el virus definitiu que m’inoculà la temptació d’embrutar papers amb comentaris sobre pel·lícules. Com Guarner, la passió pel cinema (que sempre va més enllà de creences i ideologies; si no és així no és passió: és política) i la manca de prejudicis de Gorina; la condició, en fi, de cinèfil de pura sang, feia que la lectura d’una crítica d’un film de Truffaut, de Fuller o Bertolucci anés més enllà de l’objecte formatiu/informatiu per esdevenir matèria sentimental, per no parlar dels estimulants descobriments d’urgència, per exemple el de Mad Max (consulteu una hemeroteca: les ressenyes de Guarner a Fotogramas i de Gorina al Ciero de l’obra de George Miller són senzillament memorables) o les sèries B de la New World cormaniana, que a ambós agradaven d’allò més. I és que el bon crític comparteix el gust per Antonioni amb el gust pel Lewis Teague de La dama de rojo, sap qui és James Finlayson de la mateixa manera que sap qui és Harrison Ford, s’acosta a la darrera pel·lícula de Woody Allen amb el mateix interés que revisa un Santo el enmascarado de Plata o un vell Godzilla japonés, pel senzill fet que mai no ha deixat de ser un amant del cinema tout court. Qui no reuneixi aquestes característiques no serà un bon crític: será un impostor. I un impostor mai no et tramsmetrà la passió per les imatges en moviment. No us penseu, però, que ser crític de cinema és una frivolitat. En teoria, una crítica ha d’ajudar, com les pel·lícules mateixes, a fer-nos comprendre el món que ens envolta, fer-nos millors i més savis. M’he quedat amb els exemples de Guarner (les inicials del qual ja semblen inductores del cinema més arrauxat: Jean-Luc Godard o José Luis Guerin les comparteixen) i Àlex Gorina perquè són les que biogràficament sento més a prop. Però hauríem de parlar també de gent com el malaguanyat Serge Daney per entendre com cinema i vida es fonen en una existència marcada per les imatges d’Hiroshima mon amour, vistes a la infància i adherides a la memòria com una membrana més del cos. I és que una altra de les facetes del cinema (diríem que una obligació) és la d’enregistrar de la vida allò bo i allò funest: tant la joie de vivre com l’holocaust han de passar inexcusablement pel cel·luloide del segle. Tampoc serà un bon crític aquell que oblidi que l’angoixa i el dolor (la mort, la guerra, la malaltia o l’odi) pertanyen al setè art i tenen el mateix dret d’existir que els 98 minuts de felicitat de Cantando bajo la lluvia. No se m’acut, ara mateix, cap llibre millor per recomanar a qui vulgui endinsar-se en el ventre d’un bon crític que Perseverancia, entrevista amb Daney i recull dels seus textos más significatius, d’importància cabdal per copsar l’existència d’aquells que viuen del cinema, pel cinema, que respiren cinema i el pensen (perquè el cinema cal pensar-lo cada dia, tot i sabent que és un pensament inesgotable: mai no desxifrarem del tot el seu misteri).

Us deixo: el segon capítol de Los soñadores despiertos, de José Luis Guarner, m’espera a taula, al costat d’un cafè que fumeja i un Davidoff del número 3. Avui és un bon dia.

Anuncios